València va ser el destí de grans contingents de població durant tota l'edat mitjana, gents vingudes principalment de Catalunya i Aragó, però també del propi regne i de territoris més distants. Una part aconseguia aveïnar-se i arrelar en el municipi, especialment comerciants, artesans, clergues i cavallers. Els oficis i l'afinitat d'origen van constituir la base de la sociabilitat durant els primers temps.

Una de les artesanies que van aconseguir gran desenvolupament després de la conquesta va ser la terrisseria. La manufactura es concentrava en els municipis de l'entorn de València, especialment a Paterna i Manises, i la producció es distribuïa a través del Grau. Després d'una primera etapa orientada a la terrisseria de bast, des de finals del segle XIII els tallers es van especialitzar en la pisa decorada, que va aconseguir una enorme difusió.

L'artesania tèxtil va anar desenvolupant-se amb força al llarg del segle XIV, fins a convertir-se en la principal indústria de la València medieval, orientada tant al consum local com a l'exportació. La producció de teixits de llana comprenia nombroses fases, des de l’esquilada de les ovelles fins a l'acabat final dels draps, cadascuna de les quals comportava un ofici diferent. Calien molts anys de pràctica, primer com a aprenent i després com a oficial, fins a aconseguir la perícia necessària per a presentar-se a l'examen que permetia aconseguir el grau de mestre, condició necessària per a obrir taller propi.

Tot i que freqüentment es parla de convivència de cultures, cristians, jueus i musulmans coexistien en un marc de relacions tenses i desiguals. La puixant comunitat hebrea era vista amb recel pels cristians, especialment per les classes populars, que feien d'ella el blanc periòdic de les seues ires, atiats sovint per les prediques dels clergues. Al juny de 1391 es va produir una revolta antijueva a Sevilla que es va estendre ràpidament a nombroses ciutats de la Península, provocant saquejos, incendis i matances. A València el motí va esclatar el 9 de juliol, i va suposar el colp de gràcia a la seua jueria.

El fervor que despertaven les predicacions del dominic Vicent Ferrer (1350-1419) és una bona mostra de la religiositat medieval, vívida i exaltada. La seua oratòria, repleta d'exemples, era fàcilment compresa pel poble, donant-li una fama enorme. Són moltes les ciutats europees que conserven la memòria del seu pas, acompanyat d'una nodrida comitiva de flagel·lants. El seu prestigi el va promoure com un dels compromissaris del regne de València que hagueren de decidir a Casp (1412) la successió de la Corona rere la mort de Martí l’Humà, sent decisiu el seu vot en favor de Ferran d’Antequera.