Dimarts, 15 d'octubre - 18:00 h.
En 2019 es complixen 150 anys de la insurrecció republicana federal que va esclatar a l’octubre de 1869 a València. Com recorda Josep Vicent Boira en un treball recent, «durant nou dies de fúria i de violència, la capital va viure un episodi d’enfrontaments armats amb escenes de guerra oberta, amb càrregues a la baioneta, desplegament militar i bombardeigs d’artilleria, combinada amb episodis de guerrilla urbana, com ara l’ocupació de finques i d’edificis, les barricades o les emboscades, fets que van donar lloc a desenes de morts i centenars de ferits. Milers d’homes i dones, denominats Voluntaris de la Llibertat enquadrats en la milícia ciutadana republicana i federal es van enfrontar a tropes de l’exèrcit espanyol i a la Guàrdia Civil entre el 8 i el 16 d’octubre d’aquell any». La rebel·lió va ser finalment sufocada amb el bombardeig de la ciutat ordenat pel president del govern, el general Prim, i executat pel capità general del districte de València, Rafael Primo de Rivera y Sobremonte.
El Museu d’Història de València vol recordar, amb una jornada de debat, este episodi gairebé oblidat de la nostra història i, així, retre homenatge a personatges que s’implicaren de forma decidida amb la causa de la llibertat, com José Antonio Guerrero, líder de la rebel·lió i alcalde de València, hui oblidat en la nòmina dels valencians il·lustres.
La jornada tindrà lloc al museu el dia 15 d’octubre, a partir de les 18:00 hores. Hi intervindran Francesc Andreu Martínez Gallego, catedràtic de Ciències Socials i Jurídiques en l’Àrea de Periodisme de la Facultat de Filologia; Fernando Herrero, director del Museu Històric Militar de València, i Josep Vicent Boira, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de València. En les seues intervencions abordaran els antecedents que bressolaren els fets del 69, els personatges, el desenvolupament dels fets, els enfrontaments armats, per acabar amb la valoració de les conseqüències, en el plànol ideològic i en l’urbanístic.
El context
El conflicte d’octubre de 1869 anava covant-se des de feia temps. Els anys precedents a la rebel·lió fou una etapa de crisi social, econòmica i política: el brot de còlera de 1865, la pèrdua de la collita d’arròs, la crisi de subsistència de 1867-68, la crisi financera que des de 1864 afectava el món dels negocis i les inversions, amb el consegüent augment de l’atur i la conflictivitat social. Per si no fora suficient, l’increment dels impostos estatals, provincials i locals vingué a incrementar el malestar, que en amplis sectors de la població valenciana es va traduir en una clara animadversió a la corona, vista com una institució anacrònica i un fre a la renovació del país.
Este malestar era semblant en tot l’Estat i s’alimentava d’un ambient insurgent que corria per Europa. Al final, els excessos de la corona, les arbitrarietats d’Isabel II i el desorde dels partits que la suportaven, van desembocar en la revolució de 1868, la Gloriosa. La reina va marxar a l’exili, es va redactar una nova constitució —progressista, però de nou monàrquica—, i es formà un gabinet presidit pel general Prim amb el mandat de buscar un candidat que ocupara el tron.
Les decisions de Madrid no van agradar gens a València ni, en general, als territoris de l’antiga Corona d’Aragó, on el republicanisme havia arrelat amb força. Tot i la important presència de diputats republicans en les Corts, no es va aconseguir canviar la base monàrquica de l’Estat, la qual cosa comportà mobilitzacions dels partidaris del republicanisme, aldarulls i insurreccions diverses. En octubre de 1869 València seria l’escenari d’un dels alçaments populars més virulents, com a resposta a la decisió del ministre de l’Interior, Sagasta, de dissoldre la milícia ciutadana i suspendre les garanties constitucionals. Els insurrectes es van concentrar a la plaça del Mercat, on van resistir durant nou dies amb el suport de partides republicanes dels pobles pròxims. Els milicians van ocupar la Casa de la Beneficència, les Torres de Quart, l’Escola Pia, el Pilar i la Llotja, i van alçar més de 900 barricades, fent-se forts en els tortuosos carrers. L’exèrcit, que no esperava tanta resistència, va patir nombroses baixes, especialment d’oficials, per la qual cosa Primo de Rivera va haver de demanar reforços a Madrid. Es va donar l’orde de bombardejar la ciutat, que claudicà el 16 d’octubre davant la contundència del foc.