Sóc el pare dominic Ramon Pujades, encarregat de la infermeria de la Casa de Troia.

El nostre Senyor ha resolt, pels nostres pecats i la nostra culpa, afligir esta ciutat amb la pesta, i, una vegada més, la corruptible naturalesa humana ha demostrat que mereix este càstig diví. Si bé al principi tot el món temia la malaltia, ara s’ha fet tan quotidiana que ningú no la respecta i el vici corre tan lliure i solt que no sabem si Déu es podrà apiadar de nosaltres. Molts van fugir de la ciutat, però la gent temorosa del Senyor es quedà per a consolar els afligits i guardar l’orde. Només sabem que l’única forma de controlar el contagi és separant els malalts i portant a quarantena els seus familiars més directes. Els frares ens encarreguem d’atendre els hospitalitzats en els llatzerets i allí vaig ara a servir, sabent que acabaré lliurant l’ànima a Déu com han fet ja l’arquebisbe Aliaga i tants dels meus germans.