La seda és una secreció natural de la larva de la papallona Bombyx morique es va començar a usar a Xina a la prehistòria per a produir una fibra suau i resistent, susceptible de ser teixida. A València el procés s'iniciava a l'horta, on es conreava la morera, les fulles de la qual servien d'aliment als cucs. Estos es criaven en les alqueries, en grans “llits” de fusta i canyís instal·lats en les cambres. Quan la larva arriba al ple desenvolupament comença a teixir el capoll, on realitzarà la metamorfosi. En este punt es procedia a coure els capolls en aigua, traient els subtils filaments amb una escombreta i trenant-los en la filosa per a formar el bri.

Abans de teixir-la, la seda havia de ser tenyida. Les madeixes de seda es coïen amb aigua i sabó per a blanquejar-les i llevar-los les impureses. Després es procedia al tint usant colorants naturals, que es trituraven i es posaven a bollir en aigua. Les madeixes es bollien i se submergien en una substància càustica que facilitava l'absorció del color. En este punt s'introduïen en les tines amb el colorant. Una vegada seques, les madeixes es debanaven en rodets.

D'origen humil, va aconseguir obrir-se camí en la indústria de la seda gràcies a la seua vocació emprenedora i la seua indomable curiositat. Desitjós de conèixer de primera mà les tècniques de producció que estaven en voga a França, es va emprar d'incògnit en una fàbrica de Lió i treballà en ella com a operari durant cinc anys. Al seu retorn, va implantar les millores en les seues indústries, i va arribar fins i tot a perfeccionar les tècniques apreses, deixant constància dels seus coneixements en un cèlebre tractat sobre el moaré. Des de llavors, la seua vida va estar lligada al Col·legi de l'Art Major de la Seda, i en 1768, a instàncies del rei Carlos III, va ser nomenat inspector general de les fàbriques de seda valencianes.

El 18 d'octubre de 1477 es va constituir la Lloable Confraria o Almoina de l’Ofici de Velluters, que algun temps després va fixar la seua seu en el carrer de l'hospital. València havia sabut atraure a un bon nombre de mestres genoveses, que van introduir les últimes tècniques de l'ofici, convertint-la en l'epicentre de la sederia peninsular. Tot i que posteriorment la ciutat va cedir el testimoni a Granada i Toledo, de nou va recuperar l'hegemonia de la producció en el segle XVIII. En 1686, en virtut d'un privilegi de Carlos II, el gremi es va transformar en Real Col·legi de l'Art Major de la Seda.