Al llarg del segle XIX el liberalisme va haver de lliurar una àrdua batalla per a fer-se sentir. Una part dels liberals abraçaren les idees republicanes en els anys 30, les quals van tenir certa presència en el Bienni Progressista (1854-56) i van aconseguir la seua màxima expressió amb la proclamació de la Iª República (1873). La Restauració borbònica va esmorteir el moviment, però éste va ressorgir amb força amb Blasco Ibáñez.

A partir de les dos últimes dècades del segle XIX les organitzacions obreres s’anaren articulant i plantejant les seues reivindicacions amb els instruments de pressió al seu abast: vagues i mobilitzacions, que eren respostes amb duresa pels empresaris.

La vaga va ser l'instrument essencial de pressió de les classes popular per a aconseguir canvis en les precàries condicions laborals, o per tractar de millorar l’estat de saturació i la insalubritat de les sues vivendes, però la mesura exigia grans esforços i la solidaritat de tots els treballadors del sector.

Existia un abisme entre el concepte d'oci de la burgesia i el de les classes populars, però moltes de les modes introduïdes per aquella van acabar calant a tota la societat, com els banys de mar o la Fira de Julio. Els carnestoltes o les falles eren festes més transgressores, més al gust del poble.

Les millores en les condicions laborals van donar com resultat la disponibilitat de temps lliure i, amb ell, de l'oci. Entre els entreteniments preferits de les classes populars estava escoltar els romanços de cec, els bous, el teatre i un invent recent de gran impacte: el cinematògraf.