El Camp de Túria era una zona privilegiada des d'època ibèrica per al cultiu de cereals, així com per a la vinya i l'olivera. Amb tot, l'èxit de les collites depenia en bona part de la climatologia i de la sort de quedar a resguard de les plagues, especialment les de llagosta, que segons les cròniques de l'època assolaven els camps a sovint. Eldominus lliurava una part de la collita a l'Estat en pagament de l'impost. Al seu torn, els serfs pagaven un delme en espècie per les terres que conreaven i per l'ús de les pastures de la finca i a més havien de col·laborar en els treballs agrícoles.

El comerç mediterrani no va decaure de forma significativa durant la baixa romanitat, malgrat les invasions bàrbares, la ruptura política de l'imperi i fins i tot la rivalitat entre visigots i bizantins. Va haver-hi canvis, sens dubte, en els ritmes, en els centres productors i en les característiques dels navilis, però el blat africà i sicilià va seguir arribant a tots els ports, igual que ho feien els vins o els teixits orientals. Les rutes terrestres, en canvi, van constrenyir-se considerablement per la inseguretat dels camins.

L'agricultura romana de l'alt imperi, basada en els grans latifundis explotats amb mà d'obra esclava, va mostrar-se insostenible amb el temps, i els terratinents començaren a considerar més avantatjós establir als seus esclaus en parcel·les de terra a canvi del lliurament d'un cens. Al seu torn, els xicotets propietaris lliures es veieren obligats a acollir-se a la protecció d'un dominus davant les creixents exaccions fiscals i el reclutament forçós que els imposava l'Estat. Els antics latifundis es van transformar, passant a constar d'una reserva senyorial, en principi treballada encara per esclaus, envoltada d'una gran massa de tinences camperoles conreades per serfs.

A partir de l'Edicte de Tessalònica, promulgat per Teodosi l'any 380, el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l'imperi. Però açò no va posar fi a les pràctiques paganes, fortament arrelades entre el poble, com per exemple la creença en els auguris o el culte a les aigües. Per a tractar d'erradicar-les, els successius concilis insistixen en la necessitat de destruir els ídols i que els senyors prohibisquen als seus serfs i esclaus l'exercici de la idolatria, imposant severes penitències. Amb tot, finalment el cristianisme va optar per l'assimilació de les pràctiques com la via més efectiva per a l'evangelizació.

En 1905 va aparèixer a la plaça de l'Almoina una inscripció en la qual s'al·ludia a diversos treballs de restauració de la primitiva catedral visigoda, molt probablement erigida en memòria del màrtir Vicente. Al principi les obres van ser atribuïdes al bisbe Justinià, però hui en dia es consideren realitzades per Anesi. Encara que es desconeix els recursos reunits per a escometre-les, és molt probable que el prelat recorreguera a la generositat dels nobles de la terra.