L'oració és un dels pilars de la religió musulmana. Cinc vegades al dia, el muetzí convoca als fidels des de l'alt del minaret de la mesquita. En les ciutats del-Andalus existien les mesquites majors, on acudia la comunitat per a l'oració del migdia del divendres i per a escoltar la jutba o sermó, i els oratoris dels barris, on es feien els resos diaris ordinaris.

El pa era la base de l'alimentació a al-Andalus, consumint-se també carn, peix, llegums i fruites. Un plat molt corrent era la asîda, farinetes de farina de blat, cuita en un potatge de verdures fresques. Es feien purés de llenties, de faves o de cigrons i sopes de forment i verdures (yâshish), plats que es presentaven en fonts ceràmiques en el sòl o en taules baixes. El cuscús es va introduir en al-Andalus a principis del segle XIII.

En l'escena és palesa la tensió entre A’isha i la seua nora Muná, reflex de l’encara feble posició d'esta última dins de la família. Munà encara no ha quedat encinta i sap que fins que no nasca el seu primer fill no adquirirà l'estatus ple de dona casada.

L'elecció d'esposa era un assumpte de màxima importància del que s'encarregaven els pares. Corresponia a la família del nuvi escollir una xica, preferentment dins de la parentela immediata, per a no fragmentar la propietat del llinatge. Si la família de la núvia es mostrava receptiva, es negociava un acord de petició en matrimoni (jitba), en el qual es fixava la data de les noces, el dot, la composició de l'aixovar, així com el “preu de la núvia” (sîdâq). Després de la signatura del contracte matrimonial, se celebrava la festa de compromís i el convit a casa del nuvi. 

En les ciutats del-Andalus era habitual que els xiquets i xiquetes reberen des de menuts una instrucció elemental. Les escoles solien ser prou rudimentàries: a penes una tendeta on el mestre reunia a un grup d'alumnes i, a canvi d'un salari, els ensenyava a memoritzar l'Alcorà i a llegir i escriure, recorrent, si ho estimava necessari, al càstig físic. D'altra banda, existia una educació domèstica paral·lela mitjançant la qual es mirava d'inculcar una consciència de pertinença a un llinatge basada en la memorització de la genealogia familiar, que quasi sempre es feia remuntar fins a un avantpassat d'origen àrab.

Les visites als parents i amics eren una pràctica social habitual en al-Andalus, que donava honor i prestigi a la casa, respectant sempre cert principi de reciprocitat. En les cases més acomodades les vetlades s'acompanyaven amb instruments musicals i esclaves que ballaven i cantaven, i se servien begudes i fruites als convidats, que xarraven, bromejaven i recitaven versos. En el moment de la dramatització, Borriana acaba de caure en mans de Jaime I, per la qual cosa les notícies de l'avanç cristià difícilment podien quedar al marge de la conversa.