L'alimentació en època romana es basava en el cereal, el vi i l'oli, als que s'unien els llegums, les verdures, les fruites, el formatge i els salaons, així com altres productes que arribaven per comerç de les diferents províncies de l'Imperi. Tot i que els menjars solien ser frugals, de vegades les receptes podien arribar a ser molt refinades.

L'educació era molt important per als romans. Els fills de les classes acomodades acudien a l'escola, on aprenien a llegir i escriure així com nocions de matemàtiques, sempre davall l'amenaçadora vara del mestre. A partir dels 12 anys, els xics podien rebre formació en disciplines més específiques, com ara l'oratòria. Les famílies més riques disposaven de tutors particulars, que de vegades instruïen també a les filles, especialment en alguna bella art, tot i que allò més habitual era encaminar-les cap a la gestió dels afers domèstics. 

Els assumptes públics de Valentia, com en qualsevol ciutat romana, estaven a càrrec de la cúria o senat i dels magistrats, entre els quals destacaven els duonviros, els edils, els cuestores i els censors. Només els membres de les famílies més pudientes podien aspirar a aquestes magistratures, doncs la seua gestió venia avalada amb els seus béns, i a més solien sufragar a les seues expenses espectacles i obres públiques.

Entre els segles I i II València va dur a terme un ampli programa urbanístic que va canviar la imatge de la ciutat. Es va erigir un nou fòrum o plaça pública, al costat del qual estava la cúria, seu del senat, i la basílica, on es realitzaven les transaccions comercials i s'administrava justícia. S'alçaren temples i monuments públics. Un aqüeducte portava l'aigua del Turia fins al mateix centre de la ciutat, i al sud d'aquella es va construir un circ, on tenien lloc les carreres de quàdrigues, espectacle preferit del poble.

Als romans els complaïa exhibir la seua religiositat i mostrar llur devoció cap als déus mitjançant ritus i ofrenes de tot tipus. El panteó romà, derivat del grec, era marcadament eclèctic, puix  no solament incorporava divinitats autòctones de cada nou territori annexionat, sinó que en ocasions estes aconseguien culte massiu en tot l'imperi. És el cas, per exemple, de Isis, deessa d'origen egipci que comptava amb nombrosos adeptes a Roma i ací, en la mateixa Valentia. Partint del politeisme, la tolerància religiosa era un dels pilars sobre els quals es recolzava la romanització.