Sóc Joaquim Manuel Fos, marqués de Sant Joaquim, il•lustrat i apassionat aventurer.

Vaig nàixer a València el 1730 i hi vaig acabar els meus dies al 1789, als 59 anys, però no cregueu que vaig residir ací tota la meua vida, res més lluny de la realitat. Vaig ser un viatger incansable i vaig tindre una existència apassionant. La indústria de la seda va ser la meua vida i la producció del moaré la meua obsessió. Vaig quedar fascinat quan vaig vore un moaré per primera vegada i per a conéixer el secret de la seua fabricació vaig fingir la meua pròpia mort, vaig viatjar a França, Itàlia i Anglaterra, vaig subornar, vaig treballar a fàbriques, vaig espiar, i per fi vaig aconseguir el mètode. En 1756 Carles III em va atorgar la franquícia per a fabricar moaré i des d’aleshores vaig passar a ser una persona notable i amb grans dignitats. A banda del títol de marqués, un dels honors que més il·lusió em va fer va ser que anomenaren “Joaquim” una de les campanes de l’església de les Escoles Pies per haver contribuït a fundar esta institució tan beneficiosa a la instrucció general. L’any 1776 vaig ser nomenat vocal de la Reial Junta de Comerç i inspector general de les fàbriques de seda de València, i eixe mateix any vaig ingressar en la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de la ciutat. L’any següent vaig proposar que els hòmens desocupats per un decret reial que va abolir la fabricació de focs d’artifici al regne formaren un cos de vigilants nocturns, com havia observat a altres ciutats europees. Amb el temps, la gent els va anomenar serenos. He viscut una València en constant bullici, diligent i rica. El comerç no ha deixat de créixer i fins i tot s’ha hagut de construir l’edifici de la Duana per a centralitzar-lo. La taulelleria i la sederia ocupen la major part de la població. Hi ha vora quatre mil telers de seda a la ciutat i, de fet, l’horta de València vista des del Micalet sembla un bosc de moreres plantades per a alimentar els cucs de seda.