Sóc Joan Vicent Franco, llibreter, contagiat de pesta.

Creia que tan certa era la mort com incerta la seua hora d’arribada, però ara sé que, afectat pels bubons, no em queden més de tres dies i pretenc afrontar-los amb dignitat i compassió cristiana. València està patint la pitjor de les pestilències que ningú recorda. Va començar l’any passat, 1647, un any de necessitat i pobresa. Els vaixells no ens van portar els acostumats socors de blat per emmagatzemar a les Sitges de Burjassot, les despeses del municipi van créixer per a pagar la guerra de Catalunya i la Taula de Canvis no podia satisfer els seus clients. Si els rics tenien problemes, molta gent passava únicament amb pa i raïm. Al començament de juny hi va haver més morts que de costum a Russafa a causa de la corrupció de l’aire, però els metges no van aplicar els remeis necessaris per a evitar que el mal s’estenguera i per Sant Dionís el contagi ja envaïa València. Llavors els metges van considerar que el mal era pesta i que havia vingut amb alguna mercaderia d’Alger, per la qual cosa tots els vaixells van ser sotmesos a quarantena. Es van cremar les mercaderies, roba i objectes dels sospitosos de contagi i van ser reclosos als llatzerets, es va expulsar els pobres i vagabunds, es van repartir aliments sans, es va intensificar la neteja d’immundícies i es van regar els carrers amb vinagre. Però la malaltia estava ja per totes bandes i passen de 15.000 les persones que han mort, més de la quarta part de la ciutat.