Sóc Joan Feliu, obrer progressista i republicà, pare de Josep Feliu i iaio de Joanet Feliu.

Nasquí a València fa 80 anys. Cresquí només amb ma mare i els meus iaios al Cabanyal, ja que mon pare va estar exiliat durant el segon regnat de Ferran VII, des de 1823 fins a 1833. Va tornar l’any 1834 quan es va reorganitzar la Milícia Nacional per a fer triomfar la revolució liberal; recuperà el seu ofici de velluter i no escatimà esforços per a combatre els carlins. Jo mateix, sent un xicon, li vaig fer costat junt a molts altres liberals, republicans i progressistes. Vam poder expulsar la mare de la reina i alçar al poder el general Espartero al 1840, però tres anys després el general Narváez, eixa bèstia, ens va esclafar i perseguir amb la seua Guàrdia Civil. Passí uns mesos a la presó i a l’eixida em casí i torní al taller, però l’haguérem de tancar molt prompte per culpa d’una crisi general de la sederia valenciana. No tinguérem un altre remei que convertir-nos en treballadors assalariats, la meua esposa a la fàbrica de tabacs de la Duana i jo a la de seda dels Colomina. Per aquells temps, l’any 1854, férem pujar novament al poder Espartero, però l’alegria només ens va durar dos anys. Després, al ‘68, arribà la gran revolució, la Gloriosa, i amb ella el sufragi universal masculí, les barricades de 1869 i, per fi, la República. Desgraciadament, els conservadors i l’Església, i de nou des de València, ens van imposar els Borbons i el seu tornisme. Fins al moment han deixat fora les classes populars, però pareix que això s’està acabant. Els republicans de València ja tenim Blasco Ibáñez com a diputat a Madrid i acabem de guanyar les eleccions municipals, encara que l’alcalde, com sempre, serà nomenat a dit pel govern de Madrid.